Enmig de les ocupacions de la jornada, en el moment de vèncer la tendència a l'egoisme, en sentir l'alegria de l'amistat amb els altres homes, en tots aquests instants el cristià ha de retrobar Déu. Per Crist i en l'Esperit Sant, el cristià té accés a la intimitat de Déu Pare, i recorre el seu camí cercant aquest regne, que no és d'aquest món, si bé és en aquest món on s'incoa i prepara.

S'ha de tractar Crist, en la Paraula i en el Pa, en l'Eucaristia i en l'Oració. I tractar-lo com es tracta un amic, un ésser real i viu com ho és Crist, perquè ha ressuscitat. Crist, llegim en l'Epístola als Hebreus, com que subsisteix per sempre, té eternament el sacerdoci. D'on se segueix que també pot salvar perpètuament aquells qui per mitjà d'Ell s'acosten a Déu, ja que és sempre viu per intercedir per nosaltres.

Crist, Crist ressuscitat, és el company, l'Amic. Un company que es deixa veure només entre ombres, però la realitat del qual omple tota la nostra vida, i fa que en desitgem la companyia definitiva. L'esperit i l'esposa diuen: vine. El qui ho escolta, que digui també: vine. I el qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l'aigua de vida... I el qui testifica aquestes coses diu: sí, vinc corrents. Així sigui. Veniu, Senyor Jesús. (És Crist que passa, 116)