Potser més d’un es preguntarà: els cristians, en què hem d’esperar?, perquè el món ens ofereix molts béns, desitjables per a aquest cor nostre, que reclama felicitat i persegueix l’amor amb afany. A més, volem sembrar la pau i l’alegria amb abundància, i no restem satisfets amb l’assoliment d’una prosperitat personal, i mirem que estiguin contents tots els qui ens volten.

Per desgràcia, n’hi ha que amb una visió digna però curta, amb uns ideals exclusivament caducs i fugaços, obliden que els anhels del cristià s’han d’orientar vers cims més enlairats i infinits. Ens interessa l’Amor mateix de Déu, gaudir-ne plenament, amb un goig sense fi. Hem comprovat, de tantes maneres, que les coses d’aquí baix passaran per a tothom, quan aquest món s’acabi: i ja abans, per a cada u, amb la mort, perquè les riqueses ni els honors no acompanyen al sepulcre. És per això que amb les ales de l’esperança, que anima els nostres cors a elevar-se fins a Déu, hem après de resar: in te Domine speravi, non confundar in aeternum, espero en Vós, Senyor, per tal que em conduïu amb les vostres mans ara i en tot moment, pels segles dels segles. (Amics de Déu, 209).