I afegeix: el qui em segueix no camina a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida. (Via Crucis, 6a estació, n. 1)

Aquesta setmana, que per tradició el poble cristià anomena santa, ens ofereix, una altra vegada, l'ocasió de considerar −de reviure− els moments en què es consuma la vida de Jesús. Tot allò que al llarg d'aquests dies ens duen a la memòria les diverses manifestacions de la pietat, s'encamina certament devers la Resurrecció, que és el fonament de la nostra fe, com ho escriu Sant Pau. Tot i així, no vulguem recórrer aquest camí massa de pressa; no deixem caure en l'oblit quelcom molt senzill, que a vegades, qui sap, se'ns escapa: no podrem participar de la Resurrecció del Senyor, si no ens unim a la seva Passió i Mort. Per tal de poder acompanyar Crist en la seva glòria, al final de la Setmana Santa, primer cal penetrar en el seu holocaust, i sentir-nos una sola cosa amb Ell, mort dalt el Calvari. (…)

Meditem sobre el Senyor ferit de cap a peus per amor nostre. Amb una frase que s'acosta a la realitat, bé que no acaba de dir-ho tot, podem repetir amb un autor de fa segles: El cos de Jesús és un retaule de dolors. A la vista de Crist fet una desferra, convertit en un cos inert baixat de la Creu i confiat a la seva Mare; a la vista d'aquest Jesús destrossat, hom podria concloure que aquesta escena és la mostra mes clara d'una derrota. ¿On son les masses que el seguien i el Regne l'adveniment del qual anunciava? Amb tot, no es cap derrota sinó una victòria: Ara es troba més a prop que mai del moment de la Resurrecció, de la manifestació de la glòria que ha conquerit amb la seva obediència. (És Crist que passa, 95)