La primera a anar-hi vaig ser jo. De seguida em vaig adonar que entre atendre i fer les tasques ordinàries no em donava temps. Vaig començar a buscar algú que m'ajudés i, sobretot, que després es quedés quan jo era fora. Tasca gens fàcil en els mesos de juliol i agost.
Durant els quinze primers dies no vaig trobar ningú. Al cap d'aquests dies, em van donar una estampa de l’Encarnita i, com a ella li encomano tots els assumptes de l'atenció de la meva mare, li vaig dir que m’aconseguís una treballadora. Al cinquè dia de resar-li vaig aconseguir una persona estupenda, sense problemes d'horari, però que se n'havia d'anar al seu país el setembre, o el 15, o el 25 d'agost. Han passat les dues primeres dates sense que se li arreglés el viatge i se n'anirà quan hagi tornat l'altra persona, per poder quedar-se a casa.
Estic molt agraïda a l’Encarnita.
C.R.S.
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)