Un favor petit, però rodó. Visc en un Col·legi Major i per una situació totalment fortuïta (una resident semblava tenir un refredat que després de quatre dies va resultar ser COVID-19) altres persones vam començar a tenir algun lleuger símptoma de la malaltia.

Vam aplicar el protocol i el confinament a tot el Col·legi Major: a més de no poder sortir ni entrar, tampoc no es van acomplir les activitats habituals de la vida col·legial. El 5 d'octubre hi havia dos casos confirmats de la Covid entre les que residim al col·legi; aquella mateixa setmana, el dia 10, eren 20 les diagnosticades.

Estàvem preparades, ja que des de mesos anteriors havíem treballat el protocol corresponent. Amb tot, sempre hi havia una mica d'incertesa i temor que es pogués complicar: la salut de cadascuna, la reacció de les famílies, etc. Així que el mateix dia 5 vaig demanar a l'Encarnita Ortega confiadament que la malaltia es manifestés amb símptomes lleus, fos ràpida i que totes reaccionessin bé.

La seva intervenció va ser rodona: la majoria de malaltes van tenir símptomes lleus o van estar asimptomàtiques. Des del Centre de Salut –sense que fos una pràctica freqüent en aquestes edats (de 18 a 20 anys)– van realitzar PCR a totes les residents, les famílies van contestar a les cartes que vam enviar amb agraïment i les mateixes residents van unir-se més entre elles.

El dia 19 d'octubre es va reprendre l'activitat ordinària al Col·legi Major, on s'ha reforçat notablement el clima familiar i la iniciativa personal en la cura de la casa. Totes han crescut en espontaneïtat i responsabilitat. Fins i tot, aquests mateixos dies van sorgir tertúlies per ZOOM cadascuna des de la seva cambra, jocs en línia, vam tenir notícies unes de les altres, i es va experimentar amb més força que un dels pilars de la nostra vida col·legial és l'ambient de família.

A. C.