Us deslliuraré de la captivitat, sigueu on sigueu. Ens deslliurem de l’esclavitud, amb l’oració: ens sabem lliures, volant en un epitalami d’ànima enamorada, en un càntic d’amor, que empeny a desitjar no apartar-se de Déu. Una nova manera de trepitjar terra, una manera divina, sobrenatural, meravellosa. Tot recordant tants d’escriptors castellans del cinc-cents, potser ens plaurà d’assaborir pel nostre compte: que visc perquè no visc: que és Crist qui viu en mi!

Hom accepta amb gust la necessitat de treballar en aquest món, durant molts anys, perquè Jesús té pocs amics ací baix. No rebutgem l’obligació de viure, de gastar-nos -ben espremuts-, al servei de Déu i de l’Església. Així, en llibertat: in libertatem gloriae filiorum Dei, qua libertate Christus nos liberavit; amb la llibertat dels fills de Déu, que Jesucrist ens ha guanyat en morir damunt la fusta de la Creu.

Pot ser que, ja des del començament, s’aixequi una polseguera i que, ensems, els enemics de la nostra santificació emprin una tècnica de terrorisme psicològic tan vehement i tan ben orquestrada, d’abús de poder, que arrosseguin en la seva absurda direcció fins i tot aquells qui durant molt de temps, mantenien una altra conducta més lògica i dreturera. I encara que la veu tingui el so d’una campana esquerdada, que no ha estat fosa amb bon metall i és del tot diferent del xiulet del pastor, rebaixen la paraula, que és un dels dons més preuats que l’home ha rebut de Déu, bellíssim present per a manifestar enlairats pensaments d’amor i d’amistat amb el Senyor i amb les seves criatures, fins a fer entendre per què Jaume diu de la llengua que és tot un món de malícia. Tant de mal pot fer: mentides, denigracions, deshonres, enganys, insults, murmuracions tortuoses. (Amics de Déu, nn. 297-298)